Quasi sense parlar, o parlant malament vaig acabar per prendre la decisió més perjudicial per ambdós, separar-nos. Ataviada per la situació, pel comportament extern de les mirades atònites que m'envoltaven i per no faltar a una lleialtat que considero part de la meva moralitat.
(tu) Accedint a desgana a apropar-me al lloc del meu destí, a l'hora que m'adonava que era una decisió la qual era conscient que no la desitjava, no em sentia còmode, havia preferit no ferir la meva lleialtat per a fer-ho a la meva felicitat.
A crits, bategades, com si d'un nen de 2 anys es tractes intentava alliberar-me.
Un cop amb els ànims calmats, vam alleugerar la situació, vam arribar a un consens tenint en compte ambdues postures, tot i que ja era massa tard. Ja havíem exhaurit el nostre temps, no és que el tinguéssim en contra, simplement ja no en teníem.
Passada una fuga d'aire en uns pneumàtics, d'un elephant amb poca trompa...
Una abraçada, em va treure tot el que portava dins.
Em sentia enrabiada, perquè havia tingut la resposta davant meu i no era capaç d'agafar-la, em sentia decepcionada, perquè ell no volia ser amb mi, m'estaria castigant pels fets passats? Això em posava encara més furiosa. Per què havia de cedir jo? Sempre ho feia? en aquell instant he de reconèixer que ho considerava de manera afirmativa.
- Deixem-nos de romanços.
Anem a fer el que a nosaltres ens vingui de gust en aquest mateix instant, sense pensar en el passat, en el futur, en els altres. Únicament, en un.
Volíem poder abraçar-nos junts, a la llum de la lluna a la nit, i a la del Sol al matí. Pel que, havíem de retrocedir en el camí.
Però, la negror ja s'havia apoderat de nosaltres, havíem intentat desafiar, tot i que sense èxit, les lleis temporals. Ens havíem caigut, i aixecat sense cap ferida, i això no se'ns podia permetre pel que...Entre uns ferotges autos i una balla metàl·lica ens vàrem quedar. Tirats, adonant-nos del que en aquell moment implicava trobar-se en el segle XXI.
En aquell moment es va posar en perill el nostre bé més preciat: la vida, la integritat....El problema, estava en les nostres mans una possible solució?
Una màquina, depeníem d'una màquina! Un objecte construït per l'home i que, hauria de funcionar, però com aparell creat per un humà se'l preveuen errades.
Intentant mantenir la calma, vam sortir del perill.
Per un moment vam intentar seguir el nostre pla, però, ja s'havia desfet en masses ocasions. A mode de pròpia recompensa, un àpat, abans d'afrontar una travessia particular, conseqüència d'una fallida produïda per un aparell.
A -4ºC, caminant pels carrers desèrtics de la perifèria d'una gran ciutat. Zones on proliferà la mà d'obra barata i la carn d'institució penitenciària; ponts, fàbriques, carrers estrets... Ens topàvem amb joves que flirtejaven amb la nit.
Fent-nos costat, aportant-nos valentia, ens trobàvem acompanyats d'uns petits amics amb un alt risc de congelació, en aquest cas era una altre vida la que perillava, tot fruit de...?
Una mala comunicació? D'un mal manejament de les decisions? D'una fallida automovilística?
El cas es que tot i els entrebancs, amb arribar sans i estalvis, i el sol va poder gaudir de la nostra preciada companyia.
Moraleja:
- S'han de prendre les decisions adequades en el moment adequat.
- Un cop anàvem cap al destí per l'autopista, sabent que el temps era exhaurit. S'ha de parar un segon, pensar que un cop ja em fet les coses malament, per molt que vulguem el temps no espera a ningú, ni als refagats, ni als desconcertats, ni als perduts, ni als que no saben escollir. A ningú. El temps és un, no el marca ningú, sinó que és el temps qui ens marca la vida. Quan perds un tren, fas una classe, una cita,
- No es pot dependre d'una màquina.
- Fets sense importància no han d'agafar-la.
Pel que, s'ha d'aprendre dels errors i també dels desencerts. El que considero una assignatura pendent, saber guardar la calma.
