SOLEDAD

Soledad
Apareces tu
Soledad compartida
Tu te vas
Soledad extraña

-Te busco.

Te busco en las calles

Te busco en los sitios donde estuvimos

Te busco día a día

Allí donde paso, recuerdo el instante contigo

Y vivo el actual, lo siento vacío

Esta soledad extraña, se siente temporal

por el recuerdo, pero a la vez será permanente.

Qué extraña sensación vivir con los sentimientos de recuerdos rodeándome constantemente.

Salgo del trabajo, hace sol hay gente en la plaza, pero miro ahí y ya no estas esperándome, no llevas tu ropa de esquí ni tu nuevo iPhone, no vas con tu ropa de verano, el viento no roza tu cara, no aquí. No me cuentas que honda con tu primo Dani, ni tienes los 5 minutos contados para irte a casa a comer,... y yo me pregunto porque no te llevaría a tomar un café y poder ahora tener un recuerdo más que me rodee.

Muerte y vida pugnan.
La soledad, la tristeza
alegrías, risas y llantos.
Ser, sentirse, olvidarse y recordar.
Destruirlo todo luego sentirse solo
un instante de paz, finalmente
destruirse uno mismo.

Quién sabe

Quién sabe si mis pensamientos son todos banales
quién sabe si acaso ambos no pensamos igual
quién puede saber lo efímero y eterno de una mirada
de unas pocas palabras, una caricia o un beso.
El tiempo decidirá, el tiempo decidirá, el tiempo decide.

Cuando el presente se hace pasado.

Es importante reconocer las señales que nos llegan.
A veces las cosas cambian y no nos damos cuenta, quizas no queremos aceptarlo.
Puede que el miedo a afrontar la realidad nos supere.
Quizas simplemente las espectativas de dos personas ya no coinciden,
es el momento entonces de poner punto y final y empezar un nuevo capitulo.

De que sirbe vivir con indecisión, miedo e incerteza?

Donde hubo algo, siempre queda.

Ese mensaje es el más importante, pues estamos cualificados para poder compartir.
Y quién concibe la vida sin compartir?

Porque no podemos aprender a compartir cosas de otro modo?

Incertidumbres del futuro marcando el presente

Entender el significado de la parte y el todo
Conocer sus límites desde la razón
Saber situarte a tí mismo con objetividad
Defender aquello que amas sin piedad

Son grandes paradigmas con los que lidiamos cotidianamente
Muchos de los cuáles no tienen una respuesta absoluta
Siendo la objetividad relativa a la moralidad
Cada uno escoge y acepta aquello por lo que desea luchar
Nadie amortiguo el camino ni labró los hoyos del destino

La propia aceptación de los márgenes de cada individuo
marca la ética a la que hacemos alusión
la fuerza por la que vivimos
el instante en el que decidimos terminar
poner punto y final a aquello por lo que creímos

Simples y vanas decisiones marcan el camino
algunos creerán que son fruto de la casuística
otros fruto del destino que alguien decidió
mientras, el tiempo sigue adelante impasible

La elección es individual, la consecuencia colectiva
Para algunos el tiempo no fue creado para pensar,
éstos siguen la doctrina de la fe,
un tercero razona por ellos su camino.

Otros hemos decido razonar,
ahogar un soplo de existencia, tarea indispensable
establecer un rumbo con paradas y estaciones
determinar tu llegada y un posible alternativa.

Ahora bien, quién sabe cuál sería la elección correcta.
Cómo sabemos que la libertad implica dificultad.
Quién sabe distinguir pragmáticamente libertinaje.
Cuántas historias debemos barajar antes de encontrar la verdadera independencia
Es posible la real auto elección?
Llamamos astutos a quién se detienen
o bien a aquellos que deciden no consumir su tiempo en construir caminos sin salida.

No hay preguntas sin respuestas,
hay preguntas erróneas
o respuestas mal formuladas

Distàncies

Neu, pluja, sol,
El rellotge marca el temps
Tu marques la durada i el destí.

Ser forts i valents,
Comprendre l'impossible
Ampliar fronteres

Fer allò q volem
Lluitar junts
Mantenir l'esperança
Pensar en una promta trobada

Arribar a un Punt d'inflexió
Evolucionar sense perdre el barem
Comprendre on i qui som
Extrapolar la nostre anima a kilòmetres llum

Descobrir aquella mirada
Recordar les raons que ens portàren fins aquí
Guardar l'alè per un instant
Per Gaudir del viatge dins el nostre món

I tornar a començar una distancia programada.
Tenir cura de nosaltres tot i ser lluny
Mantenir uns hàbits
Guardar una empatía que ens marcara el camí

Perque avui és un dia especial.

Avui es un dia especial per nosaltres. Mirar enrera i recordar d'on venim es bo, no obstant es també important tenir en compte la nostra situació actual, pero no menys hem de seguir mirant el que ens ilusionaria fer al futur i lluitar per fer-ho junts.
Ha estat una sorpresa trobarme una carta a la taula del menjador mentre obria un paquet de galetes de xocolata, tot junt ha endolçat el moment, i m'ha fet alhora entendre moltes coses.
Igual que la teva mirada va arribar fins a suecia espero que igual de lluny ens porti el nostre desti.
T'estimo! Gràcies.

Patitooo!!^^

Coses a fer durant el Nadal:

1. Celebrar el teu aniversari
2. Peli + manta + gatitos
3. Dormir abraçats, que et queixis dels meus peus freds i de que et robu manta.
4. Sentar-nos plegats a mirar els peixitus
5. Menjar risotto a l'estil Muros.
6. Anar de Sopar romàntic
7. Anar al Bar amb música Chill-out
8. Passejar per la muntanya
9. Anar al Xavi a comprar peixos "acha" amb el Marc i el Raúl
10. Nit d'amics
11. Nit d'amigues
12. Anar a casa del Marc i el Raúl
13. Anar a la sessió golfa a veure Pi
14. Planejar el nostre cap d'any junts a la neu
15. Descobrir un nou destí, fer-lo nostre
16. Passejar pel centre de Barcelona, agafats de la mà, sentir el fred, llums i colors, seure davant de la catedral.
17. Planejar el nostre proper destí junts
18. Llegir la llibreta per veure les tonteries que podríem arribar a dir quan ens veiem cada setmana. I adonar-nos de com cada dia ens podem superar a nosaltres mateixos, i superar les adversitats.
19. Utilitzar la eyefish!!!

Per soposat has d'afegir tot allò que vulguis que fem plegats.

*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*.*

Anyoro tantes coses, que em portis en cotxe, que et queixis perquè faig tard, que vulguis que porti grills, fer enfadar a l'spi i mirar-lo des del vidre.

Enfadar-me perquè poses llimona a la sopa, perquè no fas cas als teus pares i no reculls els plats, perquè no vols sortir de casa en tot el san dia, perquè vols que m'aixequi del llit.... Sí, definitivament una de les coses que més anyoro és fer el mandrós plegats entre els llençols.

No sé si tindrem prou temps per fer totes aquestes coses, no ens ho hem de marcar com un objectiu, simplement fer el que tinguem ganes de fer, sentir-nos vius  i junts.

Realment em sap molt greu no poder estar amb tu el dia del teu aniversari, però realment és com un dia més, nosaltres fem especial el dia que ho ha de ser, cap calendari ens l'ha de marcar. Així que no estiguis trist, brinda amb la família un feliç aniversari, bufa les espelmes i desitge'ns un futur prosper.

Cada dia el pasem plegats encara que no siguem físicament junts, no em perdut el nostre alè i dubto que el perdem si nosaltres no volem.

.....Mañana no va a llegar

De tot cor,

T'estima....

Anna.

Dos que en fan un.

Anyorar-te ja forma part del nostre present, sentir el nadal cada cop més a prop i pensar el poc que durará. Sentir les ganes d'aprofitar un temps que encara no ha arribat. Voler augmentar la velocitat amb la que passa el temps, per poder parar-la quan sigui allà on nosaltres volem.

Espantar-se pensant en com serà i que farem, voler planejar totes i cadascuna de les nostres escapades pel món. Perquè m'agrada viatjar junts, i descobrir nous camins, perquè ara que t'has acostumat a que miri botigues a cadascuna de les ciutats on anem i que comprem coses amb xocolata a des hora, no em sento còmode enlloc si tu no hi ets.
Hàbits que canvien, costums que es creen.

Una foto, un instant.  Encara ens queden coses per descobrir, així que no podrà ser la última.

Looking for my dreams

MY LONELY LOVE....it seems to be so long..

Recuerdos y olvidos de un pasado presente

Odio torturarme, odio ser como soy, odio no poder reprimir mis emociones. No soporto el hecho de no poder evitar que lo nuestro se desestabilice. Nunca antes había sentido esa sensación. Cómo una hormiga, mejor dicho, una pulga, con un pequeño salto, es capaz de abatir todo aquello construido, con lo que nos ha costado, y ahora, en un suspiro ha perdido su forma, su color, su estructura....

Todo esta en la mente de uno mismo, es cierto, debo abandonarlo, dejar de pensar en ello, destruirlo, eliminar de mi mente lo que me perturba. Porque realmente, lo único que he conseguido hasta ahora es destrozarme a mi misma y aquello que me rodea. Sin conseguir nada, sin abatirlo, ni superarlo. Algo pasado, pasado está y en pasado se debería quedar, pero debemos aprender de él? debemos olvidarlo como si nunca hubiera existido? Porque realmente estaba oculto pero latente. En que situación nos deja entonces?

Hermosa la frase : "Mientras el pasado viva en mi presente no podré pensar en un futuro, ni vivir en un presente mismo".

Un reflejo de mi realidad actual, me encuentro nadando entre dos aguas, la de los recuerdos, los quizás, los qué hubiera pasado..?? Es absurdo lo se, soy consciente de ello, porque el pasado es inalterable, pero no puedo evitar sentirlo más cerca de mí de lo que realmente está.

Me siento engañada, despreciada, soy cualquiera que pudiera haber sido. Personas buenas existen a pares en el mundo. Soy una oveja que encontraste en el camino, y escogiste para compartir tu vida en el momento en que creíste que era oportuno. Y yo, cual oveja, seguí a mi rebaño, lo que dictan las normas no escritas.

Sudor frío, sueño ligero y nostálgico me inunda durante el día, y me priva de descanso durante la noche. Sin ganas de nada, a falta de algo. Respiración entrecortada, obstruyendo una profundidad necesaria para conseguir la calma esperada. Sentimiento desconsolado de un nuevo pasado que todavía pesa.

Creo que tenía que explotar...Gracias a estas líneas lo he conseguido, no sé si a causa de revivir mis propios sentimientos, si de afrontar la realidad que estoy viviendo o si es debido a la facilidad para desmoronarme, pero creo que es un paso adelante. Mejor dicho, estoy convencida de que lo es.

Nadie tiene la culpa, sólo yo. Por querer saber, por dar tantas cosas por hechas. Por ahogarme en un charco, viendo a éste como a si de un océano se tratara.

Demasiadas cosas en mi mente, no estoy acostumbrada a soportar tanta presión y no conozco método alguno de sufragarla, así que de un modo u otro, a través de una pulga, un guisante o una rosa... Cualquiera hubiera sido bueno, quizá ayer, quizá mañana, quizá en un mes...

A todo el mundo le gusta la estabilidad, pero también cansa. A algunos les gustan los deportes extremos, sentir la adrenalina en tu cuerpo es excitante, pero también acarrea consecuencias. Me gusta evolucionar, enriquecerme, experimentar cosas nuevas. Pero ello también tiene su parte negativa, las esperas, las dudas, la posibilidad de fracaso... Extrapolable a muchos elementos cotidianos. Hay personas más fuertes, capaces de aguantar la presión, y otras que lo intentan, para algún día conseguir el éxito buscado, para ello, son lo bastante valientes como para retarse a si mismos, aunque como dicen la visión que cada uno tiene de sí mismo a veces puede ser difusa. Esperemos que el destino esté a mi favor. Retome mi rumbo y mi condición. Vuelva a ser humana, o como mínimo vuelva a ser.

El infinito poder del matíz

Relat d'un dia fatídic

Un matí fred i clar, alleugerat amb una bona tassa de xocolate calenta, endolçada amb magdalenes, croissants i una extensa companyia.

El dia es presentava al nostre favor, obtenint després de diversos intents l'enganxina preciada.

A mode de recompensa, ens vam prendre el gust de passejar damunt la capital; deleitant-nos d'unes magnífiques vistes de la gran ciutat, una petita lliçó d'història de la nostra vida, descobrint racons i indrets secrets.

En acabar una llarga i prolífera passejada, vam fer una parada a una botiga de queviures, la qual va ser suficient per endolçar el que podia quedar de tarde. Com si estiguéssim acostumats a fer-ho, ja érem una petita gran família. Regirant i triant sobre els prestatges aquell objecte que nosaltres en consideràvem més adequat, pel que fa a la qualitat-preu.

Un cop assolit el nostre destí final, ens situem sobre la taula, plegada de menjar, de gent, de plats, amb el sol al nostre favor, salvaguardant-nos de les baixes temperatures.

Durant els postres el que seria el nostre pròxim monstre va fer la seva primera aparició, sopar sol, acompanyat, on sopar, amb quin tipus de companyia, quina seria la causa, quina la conseqüència...En un primer moment no li vam donar importància, simplement disfrutavem cada moment l'un amb l'altre.

Com ja es podia preveure, les xarxes socials van propiciar el primer cop front la realitat: Què faríem aquella nit?

Hi havia una cosa clara, jo volia ser a prop teu i tu volies ser a prop meu, crec que la resta es devia trobar en un segon pla.

Em vas convèncer, sense quasi cap esforç per anar a fer un tomb per l'ànec, acompanyats d'un conegut company. Entre escalars, grills, voltes, peus, passes, camins..Una decisió immediata s'havia de prendre, anar a Barcelona, no anar, anar-hi plegats, separar-nos?

2 opcions, 4 possibilitats...No se si propiciat per mi, per no ésser on jo volia, o bé pel moment, un fosc destí ens envoltava.

Quasi sense parlar, o parlant malament vaig acabar per prendre la decisió més perjudicial per ambdós, separar-nos. Ataviada per la situació, pel comportament extern de les mirades atònites que m'envoltaven i per no faltar a una lleialtat que considero part de la meva moralitat.

(tu) Accedint a desgana a apropar-me al lloc del meu destí, a l'hora que m'adonava que era una decisió la qual era conscient que no la desitjava, no em sentia còmode, havia preferit no ferir la meva lleialtat per a fer-ho a la meva felicitat.

A crits, bategades, com si d'un nen de 2 anys es tractes intentava alliberar-me.

Un cop amb els ànims calmats, vam alleugerar la situació, vam arribar a un consens tenint en compte ambdues postures, tot i que ja era massa tard. Ja havíem exhaurit el nostre temps, no és que el tinguéssim en contra, simplement ja no en teníem.

Passada una fuga d'aire en uns pneumàtics, d'un elephant amb poca trompa...

Una abraçada, em va treure tot el que portava dins.

Em sentia enrabiada, perquè havia tingut la resposta davant meu i no era capaç d'agafar-la, em sentia decepcionada, perquè ell no volia ser amb mi, m'estaria castigant pels fets passats? Això em posava encara més furiosa. Per què havia de cedir jo? Sempre ho feia? en aquell instant he de reconèixer que ho considerava de manera afirmativa.

- Deixem-nos de romanços.

Anem a fer el que a nosaltres ens vingui de gust en aquest mateix instant, sense pensar en el passat, en el futur, en els altres. Únicament, en un.

Volíem poder abraçar-nos junts, a la llum de la lluna a la nit, i a la del Sol al matí. Pel que, havíem de retrocedir en el camí.

Però, la negror ja s'havia apoderat de nosaltres, havíem intentat desafiar, tot i que sense èxit, les lleis temporals. Ens havíem caigut, i aixecat sense cap ferida, i això no se'ns podia permetre pel que...Entre uns ferotges autos i una balla metàl·lica ens vàrem quedar. Tirats, adonant-nos del que en aquell moment implicava trobar-se en el segle XXI.

En aquell moment es va posar en perill el nostre bé més preciat: la vida, la integritat....El problema, estava en les nostres mans una possible solució?

Una màquina, depeníem d'una màquina! Un objecte construït per l'home i que, hauria de funcionar, però com aparell creat per un humà se'l preveuen errades.

Intentant mantenir la calma, vam sortir del perill.

Per un moment vam intentar seguir el nostre pla, però, ja s'havia desfet en masses ocasions. A mode de pròpia recompensa, un àpat, abans d'afrontar una travessia particular, conseqüència d'una fallida produïda per un aparell.

A -4ºC, caminant pels carrers desèrtics de la perifèria d'una gran ciutat. Zones on proliferà la mà d'obra barata i la carn d'institució penitenciària; ponts, fàbriques, carrers estrets... Ens topàvem amb joves que flirtejaven amb la nit.

Fent-nos costat, aportant-nos valentia, ens trobàvem acompanyats d'uns petits amics amb un alt risc de congelació, en aquest cas era una altre vida la que perillava, tot fruit de...?

Una mala comunicació? D'un mal manejament de les decisions? D'una fallida automovilística?

El cas es que tot i els entrebancs, amb arribar sans i estalvis, i el sol va poder gaudir de la nostra preciada companyia.

Moraleja:

- S'han de prendre les decisions adequades en el moment adequat.

- Un cop anàvem cap al destí per l'autopista, sabent que el temps era exhaurit. S'ha de parar un segon, pensar que un cop ja em fet les coses malament, per molt que vulguem el temps no espera a ningú, ni als refagats, ni als desconcertats, ni als perduts, ni als que no saben escollir. A ningú. El temps és un, no el marca ningú, sinó que és el temps qui ens marca la vida. Quan perds un tren, fas una classe, una cita,

- No es pot dependre d'una màquina.

- Fets sense importància no han d'agafar-la.

Pel que, s'ha d'aprendre dels errors i també dels desencerts. El que considero una assignatura pendent, saber guardar la calma.

M&S

Millor que els deixem sols.....

Anna were here.

Paris

P, Is Comeing the date, Today new list.!

Together

Today, remember together things... then... SMYLE

Dos nous inquilins. Espero que no duguin càmeres....

U

M'agrada ser estimada

estar entre els teus braços

sentir-me desitjada.

Em vas convertir en princesa

des de llavors sóc com una nena amb sabates noves

Sóc teva, sóc feliç així.

Un somriure m'inunda

Voldria que fos recíproc.

Mai he volgut compartir-te

i no estic disposada a començar a fer-ho ara.

Em de ser conscients dels errors

sóc la primera que els cometo,

i no tinc la solució

Sóc allà on és gris

m'inunda una estrella

amb la que m'aixeco cada dia

comptar els dies que falten

I poder estar encara més a prop.

Un imperi no s'alça en un dia

pel que, no s'ensorrarà en un segon

es pot deteriorar

però sempre ens pot afavorir, si volem

l'acabarem condicionant als temps que corren